06 jul. Sobre el perdó

És pràcticament impossible conviure amb una altra persona i no ensopegar amb alguna ofensa, error o omissió. Per això el perdó és una eina imprescindible per restablir el bon clima de convivència.

Entre adults el perdó no hauria de ser com el dels nens petits, que ho diuen per agradar als seus pares, o per recuperar el bon ambient, o com a remei per a tot. Moltes vegades els nens no en són conscients del motiu pel qual demanen perdó, tot i que aquests primers passos tenen també el seu mèrit. Caldrà ajudar-los a madurar.

El cas és que, als adults, especialment en la vida de parella, els pot succeir, d’alguna manera, el mateix: demanar perdó o perdonar de forma genèrica. Unes vegades el perdó sorgeix de manera espontània després d’algun error i el seu motiu és evident. Però altres vegades el que ha passat és complex, pot haver-hi hagut una seqüència de malentesos d’un i d’un altre, o poden existir unes circumstàncies que facin més pesades o lleugeres l’ofensa, etc.

Un altre aspecte a tenir en compte és que els temps en què es demana perdó i el de perdonar són diferents. Habitualment el primer és més ràpid: un cop s’ha decidit a demanar perdó, un espera ser perdonat de forma immediata. En canvi, l’ofès/a s’ha sentit ferit i encara que comprengui la necessitat de perdonar i fins i tot vulgui fer-ho, pot ser que es trobi atrapat en les seves emocions negatives i necessiti més temps.

Com hauria de funcionar un bon perdó en el context d’una parella? Aquí exposem algunes idees aplicades al cas d’una infidelitat:

• Reconèixer els fets amb un cert detall i admetre que la seva parella li faci preguntes, de vegades repetidament. Òbviament la resposta ha de ser sempre la mateixa sense caure en contradiccions (no sempre mal intencionades sinó a vegades per oblit o per vergonya).
• Adonar-se’n del mal causat a l’altre/a, és a dir: parar-se a sentir el que pot estar sentint l’ofès o imaginar com se sentiria si l’ofensa l’hagués rebut ell/a.
• Valorar els matisos de l’ofensa: de vegades pot haver-hi hagut premeditació, ús de mentides, o unes converses potser remotes, però massa íntimes, o deslleialtat al compartir amb un tercer/a aspectes privats de la vida de parella o de família, o pot haver ocasionat una despesa excessiva, o poden derivar conseqüències més serioses, com un embaràs o una malaltia. Podríem dir que es tracta de constatar la complexitat en lloc de treure-li importància.
• El ofensor s’ha de comprometre a que no torni a passar però per a això, no n’hi ha prou amb el desig, cal afrontar aspectes concrets que van contribuir a la infidelitat; per exemple: haver començat per una amistat especial, haver-se deixat portar per la pressió d’amics/es, haver begut més del compte, haver buscat consol amb una altra persona aliena a la parella, haver començat fent broma amb l’altra persona fins a pujar el to de les converses, tenir habitualment una actitud frívola en temes sexuals, etc. Lamentablement si no es concreta el que es farà amb cadascun d’aquests aspectes, difícilment resultarà creïble el perdó.
• Finalment, l’ofensor ha d’assumir les conseqüències de la infidelitat: distanciament provisional de la parella, ser jutjat/da pels fills, admetre que els cercles pròxims hauran pres, sense voler, una postura, etc.
• Alguna cosa que pot ser molt oportuna és saber demanar ajuda a amistats o professionals quan un/a desitja restablir les paus, però se sent incapaç per si mateix/a. A la seva parella li transmetrà confiança si li concreta els mitjans que està posant per evitar que torni a succeir.

Tot això pot resultar dolorós. És com un segon dolor després de la pena per la primera ofensa, però és inevitable. Cal passar per això si s’està treballant per aconseguir un perdó sincer i definitiu.

La persona que ha de perdonar té dret a conèixer el que està perdonant. No serveix un perdó genèric i és millor fer-ho des del principi en lloc d’un perdó superficial que és el substrat de la sospita, la desconfiança, l’amargor i la desesperança.

Ha de saber que el perdó és un procés que comença amb el dol per allò que ha succeït, pels pactes trencats, per la vulneració de la intimitat. Sí, ha passat i fa mal molt, no dissimulem.

Concedir el perdó no és cosa de sentiments que possiblement estiguin a les antípodes (solitud, tristesa, decepció, ràbia, etc.). Es comença a concedir el perdó quan s’entén el que ha passat i quan es vol perdonar. No surt sol, cal estimar-lo. I aquest voler no és una cosa fixa, sinó que té els seus alts i baixos al llarg de el temps i caldrà animar-se una i altra vegada fins que la ferida estigui curada.

Algunes coses que acostumen a facilitar la vida a qui ha de perdonar són: no perjudicar l’ofensor, no parlar malament d’ell/ella i poder desitjar-li el millor. Reconec que sembla paradoxal, però puc assegurar que he vist com persones que necessiten perdonar i, per si mateixa ho farien, acaben no fent-ho per la pressió de tercers o per no desdir de les seves paraules o perquè l’odi ha arrelat en ell/a.

Però de tot això podem parlar-ne un altre dia.